De fa ja un temps no hem deixat de sentir el nom de VerdCel associat a l’èxit musical. L’explicació és ben senzilla: cal entendre-ho com el resultat d’un treball incansable de creació artística, promoció i viatges per a dur la música fins els racons més insospitats. El responsable en bona part d’aquest èxit és Alfons Olmo, líder, compositor i cantant del grup alcoià. VerdCel és un projecte musical que ha travessat per diverses etapes. La filosofia per a poder superar tots els reptes és “entendre que la definició es troba sempre marcada pel procés constant de canvi”. Fruït d’això és el tercer disc del grup, Sàmara, que es podrà escoltar el pròxim 26 de març. Aquest concert forma part de la programació de la I Edició del Circuit de Música en Valencià, So de Sons, organitzat pel Col•lectiu de Cantants i Músics en Valencià “Ovidi Montllor”.
P. Alfons, la primera pregunta és un poc obligada, si et sembla, per contextualitzar el moment. Com veus el futur dels músics valencians?
Alfons. Si et sembla, m'agradaria començar parlant de present. És cert que hi ha una certa efervescència, tan de quantitat com de diversitat, com de qualitat en propostes de cançons en la nostra llengua. Com també és cert que fa falta una espenta per part de tots i això vol dir públic, mitjans, indústria cultural i institucions perquè tot açò qualle. O dit d'altra manera, falta tota la resta perquè el públic incremente considerablement i en qualitat.
P. Què és So de Sons i què significa per a la música en valencià? Són necessaris circuits com el de So de Sons per donar a conéixer el vostre treball?
Alfons. És un circuït de “música en valencià”, que en aquest a primera edició ha fet coses bé i d’altres, potser, millorables. Els circuïts, que poden haver-ne de diferent índole, les trobades com ara els mercats de música, les fires, les llotges, en poden ser altres són necessaris. No obstant, si canviara la situació política potser moltes coses canviarien també a nivell de poder, recursos, mitjans, infraestructures, etc. És a dir, seria més favorable el vent. La matèria primera està, i pense que és bona, en quantia, de qualitat i diversitat, falta mà d'obra i maquinària per arrodonir el procés.
P. Es podria dir que hi ha una “música feta en valencià”?
Alfons. No sabria contestar-te de manera taxativa. Els límits no estan, ni molt menys, definits. Si és ha de ser una cosa necessàriament oberta. Hi ha jazz fet en valencià? Això dependrà de l’artista, en el context en el que se senta identificat.
P. I vosaltres? M'agaradaria que em digueres quina classe de música feu.
Alfons. Cançó d'autor en diuen. De vegades és més pop, més folk o més rock. Pensa que a VerdCel som un equip on conflueixen diferents disciplines. Les lletres tenen molt de pes, la música, però també la dimensió plàstica; com per exemple les vídeo-projeccions als directes, els dos llibres-còmic que hem editat, el teatre en la nostra manera d'enfocar l'espectacle i fins i tot l'audiovisual; ja que hem fet un curtmetratge, tres clips musicals i ara tot just estem treballant en el quart.
P. Supose que hi ha alguns grups i cantants d’on beus per a composar i crear lletres. Tens alguna guia concreta?
Alfons. Això és molt complicat de contestar, perquè de vegades una mateixa cançó ja té fonts diferents; bé siguen cançons, els conceptes, les experiències viscudes, els autors, les pel•lícules, etc. Tot allò que s’interioritza com a vivència sempre m’influeix, però moltes voltes el que ens agrada i el que fem no ha de ser el mateix... és a dir allò més bonic és filtrar les coses externes, pel fet interior. Raimon o Radiohead en aquest sentit no han de ser camins oposats, sinó que poden confluir.
P. I un poc enquadrant-ho en aquesta perspectiva, què penseu dels grups valencians que usen l'anglès per a fer les seues cançons?
Alfons. Que és una opció, i que hi ha qui ho barreja, i qui hui fa servir una llengua i demà en fa servir una altra. Potser creuen en el que fan, perquè sols han escoltat música en anglès i pensen que aquesta és la manera. O bé no troben la suficient confiança per escriure en la pròpia llengua, pel que siga, perquè no vol “despullar-se”, en certa manera, o no troba el punt on se sent còmode. I crec, al mateix temps, que estaria bé que més enllà d’estils i escenes, cadascú amb la seua forma, estil i influències, sense por, ho fera en llengua pròpia, ja que enriquiríem i dignificaríem encara més el panorama.
P. Parlant de panorames, què opines del moviment musical que hi ha a Alcoi. Sobretot jazz, pop, cantautor. Propostes com Ceda el Paso, Jesús Lara, vosaltres, Batà i l'univers de Moisés Olcina amb totes les seues vessants, o bé els musics independents com ara Javi Blanquer, Coqui Serra, Jordi Peidro, Hugo Mas... hi ha vida realment o són un miratge enmig del desert?
Alfons. Sí, i Arthur Caraven i companyia i molta gent que ha eixit dels locals de Batoi, etc. A Alcoi sempre ha hagut molt de tot, i de música, i de teatre i de pintura, i d’art i poesia, etc. I també grans moviments socials, naturistes, i ací s’han portat a terme en lletres majúscules corrents de pensament alternatives. O dit d’altra manera, Alcoi ha lliurat al món grans creadors i activistes socials/naturistes, que sinó han treballat al poble, han migrat i han treballat arreu. I pense que ara en la música alcoiana sí que hi ha creativitat, ganes i propostes; que de recolzar-se vertaderament, per part de tots, per la gent en general primer que res, institucions, etc. podria acabar d’enfortir-se la infraestructura cultural i sobretot n’eixiria guanyant la nostra autoestima i projecció.
P. Això, una mica, vol dir que no hi ha un suport de les institucions públiques. I de les privades com sales de concerts, patrocinadors i altres?
Alfons. En el cas concret del circuït que parlàvem, hi ha hagut un cert recolzament institucional extern al nostre benvolgut govern valencià i indirectament d’algunes institucions públiques valencianes com les universitats o la xarxa de Federació Escola Valenciana. Les sales del concert participants al mateix, en certa manera, són qui més o qui menys, també s’han implicat. Però, tot i això, torne a dir que no hi ha una vertader o decidit recolzament per cap sector.
P. Aleshores, podríem dir que la música feta en valencià necessita altres vies per les que expressar-se. Què me'n dius de la descàrrega de música per Internet?
Alfons. Són una afirmació i pregunta interessants. En el nostre cas i sota el nostre parer, les tecnologies, i Internet sobretot, en són la via. I el suport anirà variant... poc a poc cal tendir cap aquest nou panorama i la venda per Internet, per exemple, és una molt bona opció. Com sabeu hem editat un llibre-cd i un dvd i som una proposta musical, però amb aquests al•licients... i per tant, si es vol tindre i conèixer Sàmara sencer a dia de hui no serà a través de l’emule que el podem aconseguir. És evident i recomanable que la nostra música, la valenciana/catalana, estiga a l’avantguarda del que passa a la xarxa, els canals de comunicació dels grups són directes amb el públic, i cada volta més serà així. La indústria ha d’espavilar-se i els grups hem d’estar atents als canvis i adaptar-nos, perquè malgrat la crisi hi ha una gran oportunitat per la música que fem, des d’ací, en aquest nou panorama que entre tots també podem dibuixar.
P. Ara que menciones, tot i que de passada, la relació entre la música catalana i valenciana, m'interessa saber molt per què triomfeu tant a Catalunya. És per l'exotisme valencià?
Alfons. Mira, t’ho plantege vist d’altra manera: ací acabes sent d’allà, i allà d’ací, i per tant ben bé pense que l’exotisme és una cosa en part superficial, i no acabaria de donar fruïts. Hem treballat de maneres diferents, però en tots dos “territoris”. Per a nosaltres les nostres comarques, l’Alcoià i El comtat fonamentalment, el País Valencià en general, la ciutat de València, o l’Horta, o el Vallès Oriental, o els pobles del voltant de la serra Tramuntana a Mallorca, o el Penedès, o l’Alt Urgell, o la mateixa Barcelona, etc., tenen la mateixa receptivitat, cadascú des del seu paisatge, però els hem cultivat per igual i hem rebut acollida per part dels seus públics. Nosaltres no veiem on està la frontera, recorrem els racons d’aquest País i ens trobem a gust igualment.
P. I tot i sempre en concerts en directe. Quina importància té la banda en l'èxit del grup?
Alfons. Efectivament, tot i sempre en concertes en directe. Sempre hi ha hagut acústics, i pense que els hi haurà de concerts sense banda. Però el concepte de banda i més bé d’espectacle ha estat sempre entre els nostre objectius. És a dir les cançons, l’espectacle ha funcionat i ho fa també actualment en els acústics amb projeccions, tirant mà dels recursos que tenim en la curta distància, en espais diferents a un teatre, auditori, sala de concert o plaça de poble. Diguem-ne que és un altra manera d’interpretar i de poder gaudir de l’espectacle. Ni millor ni pitjor, diferent. Però és cert que ha estat un objectiu per nosaltres, ja des de PaisViatge, oferir l’espectacle al complert. Banda i projeccions. En aquest darrer disc potser encara més, perquè el format és més “contundent” i guanya molt si anem amb la banda.
P. Volia peguntar-vos també com aguanteu tants anys treballant en la música de manera semi-professional sense signes d'esgotament?
Alfons. És cert que hi ha una evolució. És cert també que vam començar d’una manera intuïtiva amb açò de la música, i potser comencem amb el mateix olfacte davant de les circumstàncies, i tan de bo no perdem aquest esperit. Però el secret és la il•lusió i creure en el que fas. La constància, el saber escoltar per millorar el que vas oferint. En açò de la cultura, de l’art, pense que no s’arriba a cap lloc, que vas fent, i tanmateix mires enrere i veus que has anat fent una trajectòria, i has anat deixant fruïts pel camí. Però sí que és cert per una banda que en un “país normal” on la cultura fos un valor en alça, les coses serien ben diferents. No caldria tant d’esforç en coses paral•leles a la música en si ja que, per entendre’ns, ens ho fem tot pràcticament nosaltres. I això podria estar bé. Però potser el context, l’escena no ens acompanya del tot. I amb menys podrien haver majors resultats. En eixe sentit som professionals en més àmbits dels que ens toca, però cal assumir i acceptar que les respostes no són proporcionals. Que s’ha de “pel•lear”, Vaja!
P. Voldria, per a acabar, parlar una miqueta del concert que teniu previst per al dia 26 de març al Teatre Principal d’Alcoi. Com se sentiu quan actueu a casa? Quina diferència trobeu respecte a altres ciutats? Sou ben rebuts a Alcoi?
Alfons. Molt ben rebuts. Sempre fa respecte, però. És actuar a casa, com dius, hi ha certa complicitat, confiança, però també un cert nervi que potser sorgeix de nosaltres, precisament per estar al poble. Sempre és un repte però sempre també un vertader plaer. I més quan presentem Sàmara, que és un treball que versa i s’inspira en Alcoi i els seus voltants.
No hay comentarios:
Publicar un comentario